Núria Güell, Levi Orta i el “discurs d’investidura”
Molts artistes han intervingut en portades de vinils, però la majoria buscant la simple provocació o, quan no, l’artefacte estètic, com quan Sonic Youth treballa amb Raymond Pettibon o Richard Kern, potser amb l’excepció de quan Gerhard Richter va fer la portada del Day Dream Nation amb la seva obra “Candle”. El vinil de Medievo (Discurso de investidura) és una xarxa amb quatre nodes: el primer és l’obra gràfica de Núria Güell i Levi Orta, el segon la música de Medievo, el tercer la producció de l’Automàtica i el quart el “públic”. Els autors (gràfics, musicals, productius), són, abans que autors, recol·lectors: els primers de dades històrico-polítiques, els segons de dades musicals i polítiques, els tercers de velles màquines. Núria Güell i Levi Orta juguen al llarg de tota la seva carrera artística amb els límits legals, s’ubiquen en el centre on el poder executa les seves armes per desarmar-les. En la portada i contraportada del vinil es poden veure els lleons del Congrés dels Diputats, dues escultures de bronze que protegeixen, simbòlicament, l’entrada del Palau de les Corts, però també són un símbol del que hi podem trobar a dins: lleons que, vistos d’un perfil, semblen animalons jugant amb les seves andròmines i vistos de l’altre, són animals sense depredadors que quan queixalen, maten. Els lleons són un símbol de la política de Madrid i d’Espanya, com diu a la Wikipedia, però històricament representen a Louis Daoíz i Pedro Velarde que van morir lluitant a Madrid contra els invasors francesos encapçalats per Napoleó, per la pàtria, el 2 de maig del 1808, quan els homes morien per les seves pàtries, quan ningú posava en dubte que morir per la pàtria era tan ridícul i sospitòs com aquell que sempre parla sol, quan ningú subratllava que tota “pàtria” té implícites les seves funestes conseqüències. Els actuals lleons són la tercera saga, fets amb el canons que l’exèrcit espanyol va prendre a la Batalla de Wad-Ras a la Guerra d’Àfrica contra el Marroc el 1860. Allà queda l’ADN de la història, obrant, significant des de la passivitat de l’estàtua; un paisatge escultòric concentrant en la seva imatge les ruïnes d’un passat colonial. A nivell mitològic representen Hipòmenes i Atalanta, una gran ninfa caçadora que va ser destronada per l’heroï. País patriarcal per excel·lència, Espanya viu dels homes que moren per la pàtria i dels lleons que encara ens recorden que l’honor es cobra el preu del vassallatge. L’obra gràfica continua a l’interior del disc, on es pot veure una planta base del congrés (pla) i, al costat, un recull de premsa d’actes de subversió al poder (contra-pla): l’agressió a Silvio Berlusconi, l’afussellament de Ceaucescu, la mort de Gadafi, la sabata contra Bush, les accions d’Abbie Hoffman, Unabomber, Julia Hilles, Antonio Vidal o Lucio Urtubia, entre d’altres. Pla-contrapla, que cadascú jutgi, que la bomba esclati a la consciència de l’espectador saccejat. Com deia Postman, quan la societat esdevé un públic, llavors, la possibilitat de la mort de la cultura esdevé una realitat. Hem de deixar de ser públics, en pro d’allò públic. La música i els vídeos de Medievo dialoguen amb l’obra gràfica de Núria Güell i Levi Orta d’una forma directa: trobadors apocal·líptics de l’era digital, disparen amb el MIDI un banc de sons de la xarxa o d’altres procedències (per exemple, de sons que graven percutint sobre objectes físics o aparells, accionant-los), volquen i remesclen en el Final-cut les imatges que el Youtube ens brinda de polítics infames, la seva obra parteix dels detritus audiovisuals i sonors contemporanis, també dels detritus polítics, per fer una crítica, lírica i crua alhora, del poder establert. Pla (l’exercici del poder)-Contrapla (la denúncia a aquest abús de poder). En tercer lloc hi ha la màquina de producció, l’Automàtica, una vella imprempta reciclada a mans de joves dissenyadors crescuts en l’entorn digital que no volen perdre la materialitat de l’obra, la consciència productiva que donen les màquines antigues, en un fer on el desfer també pren cos, a diferència de la producció digital on tot pot ser eliminat sense que això ens generi cap tipus de dilema. Sobrevola la nostàlgia, però sobretot la cura en el procés productiu. Tota denúncia esdevé un procés de cura i, alhora, una renúncia a una forma determinada d’exercici de poder. Com deia Isabel Escudero, hi ha el “No” del pare, el de les prohibicions, el dels deu manaments, el de la Llei, però després hi ha el No del poble, el que diu prou a la violència fàctica permanent del sistema a mans dels seus gestors (banquers, polítics i grans empresaris). Els tres nodes del vinil (Núria i Levi, Medievo, l’Automàtica) converteixen aquest segon “No” en un “Sí” per al públic esdevingut poble, el quart node, el més important. La intervenció en el disc de Medievo de Núria Güell i Levi Orta continua a les pàgines centrals d’aquesta revista i continuarà en d’altres escenaris, en d’altres suports, en d’altres moments, expandint-se víricament, replicant-se pel bé de la consciència pública. Si els futuristes (o els feixistes com deia Benjamin) deien “fiat ars pereat mundus” (‘Que es faci l’art, que mori el món’), si la postmodernitat ha volgut retre culte a l’obra efímera, en aquest cas entrem en l’esfera de l’obra replicada per a fer perdurables alguns passatges de la vida efímera, de la memòria històrica; tot sigui perquè les generacions futures recordin, tot sigui perquè les generacions presents despertin.
Ingrid Guardiola
Novembre 2013
Núria Güell (1981, Vidreres, Espanya). Amb un posicionament estricte orientat a generar mecanismes per a la disidpencia, el treball de Núria Güell aborda i reformula els límits de la legalitat, detectant els abusos de poder comesos per les institucions que ens governen a través de la legalitat estrablerta. Els seus projectes es desenvolupen com tàctiques disruptives en contexts específics que alteren les relacions de poder instaurades, on s’involucra i col·labora amb agents i institucions convidats, creant xarxes multidisciplinàries.
Graduada en Arts per la Universitat de Barcelona (Espanya), continua els seus estudis en la Càtedra d’Art de Conducta a La Habana (Cuba) sota la direcciód e Tania Bruguera. El seu treball s’ha exhibit a la Bienal de La Habana, de Pontevedra, de Liubliana, de Liverpool i de Göteborg així com a la Trienal de Tallin i en museus de Barcelona, La Haya, Madrid, Hertogenbosch, París, Nova York, Chicago, Miami, Formigine, Londres, Estocolm, Estambul, Leipzig, Bucarest, Zagreb, Cali, Lima, Berlín i Graz així com en diversos centres socials auto-gestionats.
www.nuriaguell.net
Levi Orta (1984) és un artista que investiga el component creatiu dins de l’allò polític centrant.se en les imprecisions de la frontera art-política, imprecisions on la realitat es torna irracional i en conseqüència una obra d’art en potència. Orta està interessat en ressaltar el matís subversiu de les realitats politico-artístiques reproduint els seus propis mecanismes i estratègies, sempre des d’una postura cínica que atempta solapadament contra allò hegemònic.
Graduat del I.S.A. de La Habana en 2010 i de la Cátedra de Arte Conducta el 2009. Ha realitzat exposicions personals a la Galerija Miroslav Kraljvić, la Fonderie Darling, la Galería Servando, el Sant Andreu Contemporani, la Fundación Ludwig de Cuba i la Salle Zero. Ha participat a bienals com la de La Habana, la de Pontevedra, la de Liverpool i la del Merco Sur. En els últims anys ha participat en exposicions a Alemanya, EEUU, Espanya, França, Israel, Brasil, Mèxic, Canadà, Croàcia, Regne Unit i Cuba. Tambié ha rebut premis com Estudio 21 a La Habana, DES PACIO de Costa Rica, la beca del SOMA per cursar estudis a Mèxic, la residència Fonderie Darling a Montreal i T.R.I.B.E. a Ljubljana.
http://ortalevi.blogspot.com.es/
Medievo. Des de les arques de l’infern quotidià, entre el fàstig que provoca l’actual sistema feudal disfressat de democràcia i sota la fascinació del magma tectònic de youtube i les pantalles de tub, medievo ens llença una oda a la ràbia compartida en aquest context de crisi.
Electrònica de repetició, obscuritat i melodies de galera per al acoso y derribo explícit a la classe política. Sota el braç, ganivets afilats i el seu primerep titular “discurso de investidura”.
