Noemí Palacios
Ombres, veus des de l’oblit
“L’ombra, l’adversari, el temptador. Aquells aspectes de nosaltres amb els quals no ens identifiquem i rebutgem, que al no ser vistos ens fan actuar al seu servei, projectant el que rebutgem en els altres”
La realitat és sempre paradòxica, ja que l’existència és un complex equilibri entre els oposats. Les experiències que vivim es defineixen pel que son i també per el que no son. La llum no s’entendria sense la foscor, l’alegria sense la tristesa i la salut sense la malaltia.
Totes les formes de polaritat són part de la nostra naturalesa, i en sí mateixes no són incompatibles, som nosaltres, qui, a través del judici previ limitem la consciència considerant adequada una de les parts.
El nostre procés de consciència elabora una anàlisi mental, disgrega la realitat en dues parts i discrimina sobre la bondat una d’elles, rebutjant l’altra polaritat.
Aquest és el tema que m’ha portat a investigar sobre les parts negades de la naturalesa humana, que obeeix a la inquietud de recerca d’auto-coneixement propis.
A la vegada de trobar un llenguatge universal amb la intenció de transmetre i compartir la meva vivència personal, i potser, generar en l’espectador l’empatia necessària per identificar com a seves alguna d’aquestes polaritats.
Més que un simple projecte escultòric el sento com un projecte vital, ja que és tan gran l’inconscient que no pretenc abarcar-lo, o entendre’l, simplement intento gaudir del procés de descoberta contínua i inesgotable que m’ofereix.
La matèria, en el meu cas la pedra, intervé com a catalitzador d’aspectes tan abstractes com són les emocions.
Buscar la manera de transformar un impuls en un objecte tangible és per a mi un constant desafiament, així que per trobar la manera d’expressar-ho m’he submergit durant dos anys en l’experimentació personal de les passions humanes.
La mandra, la gula, l’enveja, la ira, la luxúria, la cobdícia, l’orgull, la vanitat i la por són les escultures que s’estan gestant arrel de la pròpia experiència personal i filtrades a través de les emocions, intentant no jutjar-les per poder il·luminar aquestes parts alienades de la naturalesa humana, que esdevenen biografia invisible, però no menys decisiva de la nostra experiència vital.
He imaginat aquest projecte expositiu com una instal·lació, on tots els elements interactuen, formant un ambient propi, per tal de transportar a l’espectador al mon interior de les emocions, on la matèria té la capacitat de convertir l’objecte en subjecte, per mitjà d’una alteració semàntica que ens permet veure éssers en comptes de matèria morta.
L’escultura es transforma en “algú” dotat de capacitat narrativa.
En aquest teatre escultòric hi intervenen diversos personatges, on juguen papers de diàleg i comunicació interna i externa:
L’inconscient, que apareix com a director d’orquestra. L’ombra o part alienada que lluita per ser vista, tocada i escoltada. La consciència creadora, que dóna vida i forma. La matèria, que actua de mirall per donar llum a l’inconscient. L’espectador, que interioritza, filtra i transforma el missatge. I per últim jo, o la meva part conscient que treballa al servei de què aquest diàleg es manifesti.
El conjunt de tot plegat esdevé l’obra en si mateixa, que no pretén donar respostes coherents, simplement actua com a manifestació de les inquietuds oblidades de l’ànima.
: :
L’obra de Noemí Palacios ens desperta una irrefrenable invitació al tacte, a percebre la forma en totes les seves dimensions.
La síntesi de la recerca de la identitat de la seva obra s’amaga a la natura i a la seva forma més intrínseca.
L’objectiu resideix en crear una escultura com a simbiosi de forma, espai i contingut.
Per mitjà d’un estudi meticulós sobre el volum i el bloc petri, ens revela les propietats inherents a la massa, alhora que immortalitza tots aquells sentiments continguts que expressa amb fermesa i força a través de cadascuna de les seves peces. El resultat final és el d’unes construccions lliscants, tènues i sinuoses que evoquen somnis i desitjos de l’ànima.
Cada peça és el resultat de la recerca de l’essencial, utilitzant un llenguatge directe i respectant la seva arquitectura natural, on es fa de la pedra el material protagonista.
Font: Fundació Vila Casas
: :
Noemí Palacios Domènech (Sabadell 1982) Títol superior de l’especialitat d’escultura (Llotja 2004). Actualment viu i treballa a Campins (Montseny). Ha participat en més de 15 simpòsiums internacionals d’escultura de pedra i neu a Itàlia, Michigan (EUA), Colorado (EUA), Yukon (Canadà), Saint Beat (França) República Txeca… La seva obra pública la podem trobar a França, Itàlia, Praga, Astúries, Almeria, León, Lleida o Suïssa. Ha estat premiada en diversos concursos i biennals com la Biennal de Bunyol (València) Premi San Piero a Sieve (Florència, Itàlia) Simpòsium d’escultura de Gijón, León i Almeria. Ha participat en fires d’art a París, Gènova o Vigo i exposicions individuals a Toulouse, Madrid, Barcelona, Manresa, Sant Adrià del Besòs i Sant Celoni. Actualment compagina la realització d’obra pública en pedra fora d’Espanya amb la docència a l’escola d’art Pau Gargallo on imparteix cursos monogràfics d’escultura en pedra.
